Articles


Evolucionisme: continguts i límits. O. Rico

(Font: http://www.temesdavui.org/ca/revista/32/temes_de_portada/evolucionisme_continguts_i_limits_o_rico

Per Octavio Rico
Publicat el 29 d'Agost del 2009
*Aquest article recull parcialment un document més extens, que
es pot consultar íntegrament en castellá en aquesta web: www.temesdavui.org
 
L´evolucionisme és potser la manera més habitual de referir-se a les teories de l´evolució biològica, que miren d´explicar la història de la vida a la Terra. Segons els científics, aquesta història va començar fa milers de milions d´anys (d´ara endavant: Ma) amb l´aparició dels primers éssers vius, fa –se suposa– uns 3.700 o 3.800 Ma.
 
L´evolucionisme és, de fet, una “cosmovisió” o una manera d´entendre el món i l´home. Si es pensa en termes de “cosmovisió evolucionista”, realment la història evolutiva es podria fer anar encara més enrere en el temps, fins als mateixos orígens de l´Univers, que segons l´astrofísica moderna remunten a més de 14.000 Ma d´antiguitat. Per tant, el concepte d´evolucionisme és extraordinàriament ampli, si més no des del punt de vista temporal. I parlar d´evolucionisme vol dir, doncs, enfrontar-se a problemes tan diferents i tan complexos com la gènesi de l´Univers o l´aparició de l´home, passant per l´origen de la vida a la Terra i l´evolució que han experimentat les innombrables formes de vida que han poblat el planeta al llarg de la seva història. És per això que, tot seguit, i de manera inevitablement sintètica, esbossaré una panoràmica de l´estat actual de les teories de l´evolució.
Avui en dia són ben pocs els qui dubten que l´evolució és un fet històric completament establert, com ara que la Terra és rodona o que gira al voltant del Sol i sobre el seu mateix eix. Però, a partir d´aquí, es plantegen un seguit de preguntes: quins factors són responsables de l´evolució? Com té lloc el canvi d´unes formes a unes altres, i quin és l´abast real d´aquestes modificacions? Aquestes qüestions i moltes altres de semblants, són les que miren d´escatir les teories de l´evolució. I ens proposem de tractar-les en els apartats següents.
Se sap que l´evolució és, principalment, un procés genètic, i que la genètica de poblacions és la disciplina biològica que forneix els principis teòrics que expliquen aquest procés. En genètica de poblacions, es parteix del pressupòsit que els canvis evolutius a una escala petita (microevolució), els que es donen al si de les poblacions biològiques, contenen tots els elements necessaris per explicar l´evolució; la macroevolució, o evolució a gran escala, no seria, doncs, sinó l´extrapolació en l´espai i en el temps dels processos bàsics de les poblacions. Aquesta és, de manera molt resumida, la tesi de la teoria sintètica de l´evolució o neodarwinisme, a la qual dedicaré una atenció especial en aquestes pàgines, entre d´altres raons perquè és la teoria que actualment compta amb el suport de la major part dels científics.
En un altre ordre de coses, l´evolucionisme és, segurament, la teoria científica que ha provocat més debats filosòfics i teològics al llarg de la història. I també, sovint, una de les principals fonts de malentesos quan es volen establir i delimitar les relacions entre la fe i les ciències experimentals. Al final, també tractarem, tot i que de manera molt sintètica, aquesta qüestió.
Tot seguit, intentaré exposar l´estat actual de les teories de l´evolució. Abans d´entrar en matèria, però, convé distingir entre els conceptes científics d´hipòtesi i de teoria. O bé perquè estan molt lligats entre ells, o bé per la dificultat de precisar, de vegades, on acaba un i on comença l´altre, o per altres raons (entre les quals hi trobem, no pas amb poca freqüència, les de mena filosòfica o ideològica), el cas és que, de vegades, tots dos conceptes es fan servir de manera indiscriminada, o fins i tot errònia –presentant com a teories allò que no passen de ser hipòtesis sense gaire fonament-, de manera que es contribueix a fer més enrevessat el procés de l´evolució biològica, que ja en ell mateix no és pas cosa simple.
Diguem, breument, que, en el llenguatge científic, la hipòtesi equival habitualment a la suposició versemblant, posteriorment comprovable o falsable pels fets, els quals han de decidir, finalment, sobre la veritat o la falsedat de la hipòtesi. Per contra, una teoria és una forma de coneixement científic que consisteix a unificar diverses lleis sobre un aspecte de la realitat. De vegades, la teoria es confon amb la hipòtesi, especialment quan es tracta d´una construcció intel·lectual àmplia que afecta un sector molt extens de la realitat o fins i tot la realitat sencera. En aquest últim cas, la teoria també es pot confondre amb la concepció del món i ve a ser com la formulació intel·lectual de la concepció del cas. Tot plegat, cal tenir-ho molt present a l´hora de parlar de l´evolució biològica, perquè és important discenir clarament quan es parla d´hipòtesis i quan es parla de teories.
 
 
Continguts de l´evolucionisme
Si es pensa en els grans interrogants que l´home s´ha plantejat des de l´alba de la humanitat (Quin és l´origen del cosmos?, qui som?, quins van ser els nostres avantpassats primitius?, quin és el sentit de la nostra existència?...), es poden destacar, com a mínim, quatre camps d´estudi:
· L´origen de l´univers
· L´origen de la vida
· L´origen i l´evolució de les espècies biològiques
· L´origen i l´evolució de l´home
Són nombroses les teories o hipòtesis que han mirat de donar-hi resposta. Les principals teories s´han formulat al llarg dels últims 200 anys, sobretot d´ençà que Charles Darwin, cap a la meitat del segle XIX, va publicar L´origen de les espècies (1859), que fou, sens dubte, la seva obra més cèlebre i més influent. Darwin hi va exposar la seva teoria de la selecció natural. Poques dècades després de la publicació de L´origen de les espècies, i ja encetat el segle XX, es van posar els fonaments de la genètica moderna, gràcies als treballs de Gregor Mendel. Tots dos fets marquen el començament d´una nova època en la història de la biologia, que ve caracteritzada per la formulació de diverses hipòtesis i teories sobre l´evolució, el conjunt de les quals ha anat configurant el cos de doctrina que acostumem a anomenar evolucionisme.
De totes les teories que intenten explicar el fet evolutiu, en destaca particularment la teoria de la selecció natural de Charles Darwin. El pensament del naturalista anglès –la tesi central de la seva teoria– queda prou ben reflectit en uns mots que trobem a la seva obra:
 
“Segons el principi de selecció natural amb divergència de caràcters, no sembla increïble que, tant els animals com les plantes, es puguin haver desenvolupat a partir d´algunes formes inferiors intermèdies, i si admetem això, també hem d´admetre que tots els éssers orgànics que en qualsevol temps han viscut damunt la terra poden ser descendents d´una forma primordial” (Charles Darwin: L´origen de les espècies,1859).
Posteriorment, i gràcies sobretot al desenvolupament de la genètica, la teoria de Darwin va ser reformulada repetidament per diversos científics, i en va resultar –cap a la meitat del segle XX– l´anomenda teoria sintètica de l´evolució o teoria neodarwinista, que intenta actualitzar la teoria darwiniana de la selecció natural a la llum de la genètica moderna: l´evolució biològica, segons aquesta teoria, seria el resultat de la selecció natural actuant sobre les variacions hereditàries causades per mutacions aleatòries. Actualment, la majoria de científics donen per vàlids els mecanismes que proposa aquesta teoria per explicar l´evolució dels organismes. Tanmateix, cadascuna de les grans qüestions sobre l´evolució biològica continua sent objecte de debat en la comunitat científica, i, doncs, no es fa estrany que, a més de l´explicació neodarwinista, apareixin noves propostes i teories que intenten aportar noves llums sobre el complex problema de l´evolució.
Tot seguit, tractarem principalment els continguts i els límits de les teories darwinistes, així com algunes de les controvèrsies científiques que han suscitat i de les alternatives a aquestes teories que s´han proposat al llarg de les últimes dècades.
 
 
Les teories de l´evolució 
Parlar d´evolucionisme vol dir, abans que cap altra cosa, tractar l´evolució de les espècies biològiques al llarg del temps. Convé, doncs, aclarir, en primer lloc, algunes premisses, com ara el concepte d´espècie biològica que els biòlegs fan servir per relacionar entre ells i per classificar els organismes actuals i els passats. Cal també aclarir el concepte d´especiació, és a dir, el procés que dóna lloc a la formació de noves espècies biològiques a partir d´altres preexistents.
 
 
Espècie biològica i especiació
El concepte actual d´espècie biològica és diferent del que tenia Darwin quan, ara fa 150 anys, va escriure el seu famós llibre L´origen de les espècies.
En temps de Darwin, les espècies i les varietats encara es definien en termes de diferències morfològiques. Amb aquest plantejament, no es pretenia pas precisar si aquestes diferències determinaven, realment, poblacions aïllades reproductivament El concepte actual d´espècie biològica (“conjunt d´individus d´una població, morfològicament semblants els uns als altres, i capaços de reproduir-se entre ells i de generar una descendència fèrtil”) no es podria entendre si prescindíssim d´aquesta característica: l´aïllament reproductor dels individus que formen la població, sobre la qual actuen els mecanismes que fan possible el canvi en l´espècie.
Així, doncs, parlar d´“evolució de les espècies” al llarg del temps vol dir parlar de canvis, i això comporta escatir quin és el procés responsable d´aquests canvis o transmutacions (si fem servir el terme precís amb què Darwin es referia a l´essència del canvi evolutiu). Dit altrament: es tracta sobretot d´aclarir tant com sigui possible el procés d´especiació. I és que l´especiació constitueix, sense cap mena de dubte, el fet biològic fonamental (i, al mateix temps, el gran repte per als investigadors que busquen arribar al fons de l´essència d´aquest fet), un fet que té com a conseqüència biològica més rellevant l´evolució orgànica.
És interessant remarcar que el llibre més conegut i rellevant de Darwin, que ara commemorem, no tracta, de fet, de la manera com s´originen les espècies, que és allò que immediatament ens suggereix el títol. Com ja va fer notar Ernest Mayr, un dels pares de la teoria neodarwinista, “el llibre 'The origin of Species´ no s´ocupa realment d´aquest tema”. Com afirmava també Georges Simpson, un altre dels impulsors d´aquesta teoria, “Darwin no va poder resoldre el problema remarcat pel títol de la seva obra”.
Al llibre de Darwin, no s´investiga com és que hi ha espècies, sinó que, donant per descomptat que n´hi ha, s´investiga com són. En tot cas, i sense voler pas desmerèixer l´obra de Darwin, no deixa de ser sorprenent que, al cap de 150 anys de la publicació d´aquest llibre, l´origen de les espècies continua alçant-se com una qüestió que es resisteix a ser escatida. I és que l´evidència empírica a favor de la transmutació de les espècies sota la influència de la selecció natural, continua sent poc concloent. Si es considera la presumpta transició entre grups biològics cada cop més grans (de gèneres a famílies, i d´aquestes a ordres, classes, phyla i regnes), aleshores els problemes i les incerteses encara són molt més complexos i difícils de resoldre.
Com dèiem al començament, el pensament evolucionista ha anat escampant, progressivament, el seu camp d´estudi, i ha arribat a abastar no només el món dels vivents, sinó també, i a un altre nivell, l´origen i l´evolució del cosmos material. D´aquesta mena de simbiosi entre el nivell còsmic i el biològic, en neix una cosmovisió que, al capdavall, abasta tota la història de l´univers, des de la formació del cosmos fins a l´origen de l´home. Tot seguit, analitzarem, tot i que de manera separada i sintètica, les grans qüestions a què ens referíem en les primeres ratlles i que, d´alguna manera, es troben presents al nucli de la cosmovisió evolucionista.
 
 
· L´origen de l´univers 
L´any 1929, l´astrònom Edwin Hubble va formular una llei segons la qual l´univers es troba en expansió i les galàxies s´aparten les unes de les altres a una velocitat que és proporcional a la distància que les separa. Poc abans, el 1927, el matemàtic i capellà belga Georges Lemaître havia proposat la seva teoria de l´àtom primitiu, que, al cap d´uns anys, el 1948, va ser reformulada per Georges Gamow, i presentada a la comunitat científica amb el nom amb què avui és coneguda: la teoria del big bang o de la gran explosió. Segons aquesta teoria, fa uns 14.000 milions d´anys tota la matèria i energia de l´univers, concentrada en condicions d´una gran densitat i temperatura, va experimentar una gran explosió, que va anar seguida d´una ona expansiva descomunal que encara avui en dia continua inflant l´Univers. La prova decisiva d´aquesta gran explosió va arribar l´any 1964, gràcies a Penzias i Wilson, dos tècnics nord-americans que, de manera un xic atzarosa, van captar una radiació, d´origen inicialment desconegut, que va resultar que era el ressò de fons produït per aquell esclat primigeni. A partir d´aquest moment, i avalada per altres prediccions posteriors, el model d´univers proposat per la teoria del big bang gaudeix, avui en dia, de l´acceptació de tota la comunitat científica, encara que com qualsevol teoria física planteja diversos interrogants.
 
 
· L´origen de la vida
Es calcula que l´edat de la Terra és d´uns 4.500 o 4.600 milions d´anys. Els fòssils més antics que es coneixen (objectes que, segons que es creu, són microfòssils derivats de bacteris esfèrics i filiformes) remunten a uns 3.600 milions d´anys. Es pensa, doncs, que els primers vivents van aparèixer en l´interval que va entre aquestes dues dates, és a dir, al cap de gairebé mil milions d´anys de la formació del planeta. És evident que el problema científic de l´origen de la vida a la terra és un dels més complexos i difícils de resoldre. Hi ha diverses teories que pretenen explicar-lo.
El 1922, el bioquímic rus Alexander Oparin va proposar la teoria dels coacervats, segons la qual la vida hauria sorgit a l´aigua dels oceans com a conseqüència de les reaccions químiques i bioquímiques entre molècules progressivament complexes. La vida, segons Oparin, hauria tingut, doncs, un origen químic terrestre. L´any 1953, els nord-americans S. Miller i H. Urey van portar a terme un experiment que encara actualment constitueix un dels referents obligats quan es parla d´aquestes qüestions. El punt de partida de l´experiment era el supòsit que l´atmosfera terrestre primitiva, és a dir, la que envoltava la Terra fa uns 4.000 Ma, devia ser una atmosfera que no tenia oxigen i que era rica en compostos reductors com ara l´amoníac, el metà, l´hidrogen i el vapor d´aigua. Una barreja d´aquestes molècules va ser sotmesa en un matràs a les descàrregues elèctriques que, segons que suposaven els investigadors, es devien donar en aquella atmosfera primitiva. El resultat principal d´aquell experiment va ser l´obtenció, com a conseqüència de les reaccions químiques, d´alguns aminoàcids, que són les unitats bàsiques que formen part de les proteïnes, és a dir, de les principals molècules estructurals que constitueixen els éssers vius. Semblava que el problema de l´origen de la vida es podia resoldre per la via experimental, si més no inicialment. Tanmateix, les dificultats continuen sent rellevants. De fet, la vida que ara existeix a la Terra es basa en la interacció mútua entre àcids nucleics (DNA i RNA) i proteïnes; ara bé, els àcids nucleics són necessaris per fabricar proteïnes, i viceversa. A més, aquestes grans molècules posseeixen una enorme complexitat, cosa que fa difícil suposar que poguessin sorgir d´una manera espontània. Per embolicar encara més l´assumpte, avui en dia es pensa també que l´atmosfera primitiva no era, realment, tal com pensava Miller quan va portar a terme el seu experiment, sinó que devia ser més aviat mitjanament oxidant.
Davant de tantes dificultats per resoldre el problema de l´origen de la vida, no es fa estrany que diversos investigadors, entre els quals destaca Francis Crick, proposessin, a finals de la dècada del 1960 una nova teoria: es coneix com la teoria del món de l´RNA. La vida primitiva, segons aquesta teoria, es basava en l´RNA –és a dir, Ribonucleic acid (RNA)– i més concretament, en dues propietats d´aquesta molècula (per cert, unes propietats que ara no posseeix): l´RNA es podria replicar a ell mateix sense necessitat de proteïnes, i podria catalitzar la síntesi de les proteïnes. Hi ha hagut resultats experimentals que avalen aquesta hipòtesi, com ara l´existència d´enzims composts d´RNA (ribozims); però, tot i això, encara perviuen certes incògnites, com ara la formació del mateix RNA, o la misteriosa capacitat de replicació de l´RNA en absència de proteïnes. Una altra teoria, proposada per A. Graham Cairns-Smith, planteja la possibilitat que el primer sistema amb capacitat per replicar-se hagués estat inorgànic i situat al damunt de cristalls d´argila. Finalment, encara n´hi ha d´altres, de teories, que situen l´origen de la vida en ambients ben diferents, que van des de les fonts hidrotermals dels fons marins, fins a l´espai extraterrestre.
Sembla prou clar que, tot i les diverses teories que s´han proposat per explicar l´origen de la vida, les dificultats per mirar d´escatir la qüestió no són pas simples foteses. Cal suposar, com sosté Christian de Duve, premi Nobel pels seus treballs sobre la cèl·lula, que, tenint en compte les característiques del món fisicoquímic en què vivim, l´aparició de la vida a través de processos naturals era inevitable. Ara bé, malgrat això, els enigmes que envolten l´origen de la vida continuen suscitant nombroses propostes i explicacions, de vegades contradictòries, entre els científics.
Al capdavall, doncs, no hi ha, avui en dia, una teoria científica acceptable sobre l´origen de la vida, sinó més aviat un conjunt de conjectures altament especulatives i, en tots els casos, sense gaire fonament.
 
 
· L´origen de les espècies
Del darwinisme, no se´n poden fer judicis sumaris. Parlar-ne és una tasca tan àmplia com parlar de la ciència biològica: no és una simple teoria, ni tampoc no és una doctrina filosòfica, ni tan sols un model explicatiu de fenòmens observables científicament. És molt més que tot això: és un autèntic paradigma científic d´interpretació de fenòmens biològics. Per això, per parlar-ne correctament, cal saber, en primer lloc, de què es vol parlar, a quin aspecte concret hom es vol referir. També cal distingir entre el darwinisme en ell mateix i les teories neodarwinistes que s´han formulat després de Darwin.
Segons Ernst Mayr, un dels pares del neodarwinisme, les doctrines darwinianes, o allò que alguns anomenen el darwinisme clàssic, abracen una combinació de cinc teories que, de forma resumida, es poden formular així:
· L´evolució, com a manera de desenvolupar-se la vida en el temps.
· L´origen comú de les espècies.
· La diversificació d´aquestes espècies per canvis genètics i geogràfics.
· El gradualisme del canvi evolutiu.
· La selecció natural, com a mecanisme principal (mapa i brúixola) de l´evolució.
Ningú no dubta que el problema evolutiu bàsic és el de l´origen de les noves formes (és a dir, de les noves espècies, gèneres, etc.) a partir d´altres preexistents. El mecanisme que, segons Darwin, faria possible l´aparició de noves formes no és sinó la selecció natural: un procés que permet que les espècies puguin sorgir a partir d´altres preexistents per raó de la diversa supervivència dels organismes en la seva lluita per l´existència. La idea maltusiana de la lluita per l´existència va ser aprofitada per Darwin per formular la hipòtesi segons la qual la selecció natural exerceix una pressió que en força alguns a abandonar la partida i a d´altres a adaptar-se i a sobreposar-se. Vet aquí la idea central del pensament darwinista:
“La lluita per l´existència en el món orgànic, dins d´un ambient canviant (...), engendra alteracions orgàniques, en el decurs de les quals sobreviuen els més aptes, que transmeten als seus descendents aquestes característiques més favorables”. (Charles Darwin: L´origen de les espècies,1859).
 
Ara bé, la selecció natural, com a probable factor determinant del procés evolutiu, té un inconvenient, i és que, com afirma R. Lewontin, professor de Biologia de la Universitat de Harvard, “el fet que aquest procés actuï realment en els organismes, és un aspecte extraordinàriament difícil de comprendre”.
La teoria de la selecció natural és criticada sovint precisament per la seva ambigüitat. Des de la perspectiva de la selecció natural, per interpretar un mateix fenomen hi ha opcions nombroses i ben diverses, i això és certament poc científic. El filòsof Karl Popper pensava d´aquesta manera i afirmava que, si una teoria no admet un experiment o observació que intenti falsar-la, no té les condicions necessàries perquè se´n pugui dir científica. Com a exemple de teoria en què no es compleix aquesta condició, Popper citava precisament la selecció natural de Darwin.
N´hi ha que plantegen objeccions a la teoria de la selecció natural perquè –segons afirmen– es tracta d´una teoria tautològica, és a dir, una explicació del fet evolutiu que comporta un raonament circular i que, per tant, no pot ser sotmès a proves empíriques que mirin de falsar-la. Una definició és circular quan el terme que s´ha de denotar és present en la definició, i una argumentació és circular quan la conclusió ja apareix com una de les premisses.
 
 
· L´origen de l´home
Des de la publicació de la teoria de Darwin, l´atenció es va centrar, sobretot, en l´explicació biològica de l´origen de l´home. Es va encetar una cursa per cercar baules intermèdies entre l´home i altres primats, cosa que ha portat a la classificació habitual dels precursors de l´home actual: Australopitecus africanus (entre 4,5 i 2 milions d´anys), seguits de l´Homo habilis (des de 2,3 a 1,5 milions d´anys), l´Homo erectus (es parla també d´Homo ergaster, entre 2 i 1 milions d´anys, a l´Àfrica, i d´Homo erectus, a l´Àsia), i les diverses formes d´Homo sapiens. En tot cas, es tracta d´un terreny en què hi ha moltes propostes i incerteses, i en el qual, força sovint, hi apareixen novetats que obliguen a canviar els esquemes.
Una de les novetats principals en el camp de la biologia evolutiva, al llarg de les últimes dècades, ha estat l´aplicació dels nous mètodes de la biologia molecular en els estudis de l´evolució. De manera que, d´acord amb la biologia molecular, el suposat antecessor comú de ximpanzés i humans se situaria fa uns 6 o 7 milions d´anys; molt més recentment, doncs, que el nus de divergència que, fins fa ben poc temps, s´estimava en uns 20 milions d´anys. La presumpta determinació de l´origen de l´home modern a través de l´estudi de l´ADN mitocondrial, també ha tingut un ampli ressò durant les últimes dècades. L´ADN mitocondrial es transmet als fills només per la via materna. De moment, els estudis realitzats a partir d´aquesta molècula sembla que porten a la conclusió que tots els éssers humans actuals descendeixen d´una dona que va viure a l´Àfrica fa entre 100.000 i 200.000 anys, i que va rebre el curiós nom d´Eva mitocondrial.
Al voltant de les hipòtesis que intenten explicar l´origen de l´home actual, tampoc no hi falten les discrepàncies. I gairebé totes es concentren en el camp dels dos models explicatius: el model de continuïtat regional i el de l´origen africà recent.
Els defensors de la continuïtat regional sostenen que l´espècie, molt primitiva, de l´Homo erectus no és sinó una variant antiga de l´Homo sapiens; es defensa, a més, que en els últims dos milions d´anys d´història de la nostra nissaga es va produir un corrent de poblacions entrelligades d´aquesta espècie que van evolucionar a totes les regions del Vell Món, i cadascuna d´elles es va adaptar a les diverses condicions locals, encara que totes estaven estretament vinculades entre si per intecanvi genètic. La variabilitat que avui constatem entre les principals poblacions geogràfiques seria, d´acord amb aquest model, la darrera permutació d´aquest procés tan llarg. D´altra banda, el model de l´origen africà recent defensa que fa uns 100.000 anys un nou tipus d´ésser humà, originat a l´Àfrica, hauria substituït completament les espècies anteriors. Aquest model, que encaixa molt millor amb el que avui en dia es coneix del procés evolutiu en general, proposa que totes les poblacions humanes modernes descendeixen d´una mateixa població ancestral que va sorgir fa entre 200.000 i 100.000 anys. El registre fòssil, tot i ser escàs, suggereix que el lloc d´origen va ser l´Àfrica (encara que el Pròxim Orient es manté com una altra possibilitat). Els qui proposen aquest model recorren als estudis de biologia molecular comparada per fonamentar la tesi que tots els humans actuals descendeixen d´una població africana. També s´han fet estudis sobre el cromosoma Y, que s´hereta exclusivament del pare, i, en termes generals, els resultats avalen el model de l´origen africà.
Pel que fa a l´època més recent, sembla que, des de fa uns 30.000 anys, ja només va romandre l´home modern actual, tot i que coexistís, durant milers d´anys, amb altres tipus humans ancestrals (com l´home de Neanderthal). No hi ha unanimitat sobre l´origen dels diversos grups humans que existeixen actualment. Al capdavall, doncs, enmig de les incerteses que conformen el clarobscur de la nostra història evolutiva, s´acostuma a afirmar que la humanitat actual procedeix d´uns avantpassats relativament recents que van aparèixer a l´Àfrica o, potser, al Pròxim Orient, i que es van escampar arreu de la Terra. 
 
 
La cosmovisió evolucionista
És fàcil adonar-se que, en cadascun dels passos que s´han examinat, encara que sigui de manera resumida, hi ha importants interrogants al voltant de les qüestions que són els puntals de l´evolucionisme.
El model de la gran explosió està força consolidat, però no es pot considerar pas com a definitivament establert i conté molts problemes no resolts. Sobre l´origen de la vida, hi ha hipòtesis ben diferents i resulta molt difícil –o potser impossible- comprovar-les empíricament. Pel que fa a l´evolució dels vivents, tot i que s´acostuma a admetre que la combinació de variacions genètiques i la selecció natural hi tenen un paper important, es busquen també explicacions que intenten anar més enllà d´aquest esquema. Finalment, l´origen de l´home, malgrat els avenços inqüestionable que s´han fet en aquest camp d´estudi durant les darreres dècades, continua envoltat també per diversos interrogants. Podria resultar sorprenent que, tot i aquestes incerteses, l´evolucionisme, en el seu conjunt, tingui una salut tan bona. Això s´explica tenint en compte que una cosa és l´evolució com un fet general, i una altra de ben diferent són les explicacions concretes d´aquest fet (o, més ben dit, del conjunt de fets inclosos en l´evolució en el seu conjunt).
Pel que fa a l´evolució en general, arguments procedents de diverses especialitats sembla que avalen l´existència d´un vast procés evolutiu que ha produït la natura en el seu estat actual, tot i que hi ha molts interrogants i discrepàncies sobre els seus aspectes particulars. I això explica que, quan es parla d´evolucionisme, també siguin diverses les postures o teories que es poden adoptar. Alguns autors han agrupat totes aquestes teories en tres grans conjunts o classes, que en certa mesura resumeixen les posicions fonamentals que es poden adoptar davant del fet evolutiu (v. Quadre I):
 
 
  Classificació de les teories evolucionistes. Quadre I

 
Classes de teories evolucionistes
 
(segons l´extensió
 
del seu objecte d´estudi)
 
Continguts fonamentals
 
Evolucionisme moderat    i restringit
Admet només la microevolució.
Atribueix l´origen de les primeres espècies a un Creador, que també va ser-ne de l´univers.
 
Evolucionisme total          i absolut
Tota la diversitat biològica prové de l´evolució al llarg del temps des dels primers organismes (¿ameba primitiva?). Aquests, al seu torn, haurien sorgit com a producte de reaccions fisicoquímiques degudes a l´atzar a partir del món material. Es proposa, doncs, una autocreació de l´Univers.
L´home és només un altre producte evolutiu.
 
Evolucionisme total          i finalista
Admet el valor relatiu dels mecanismes proposats pel neodarwinisme, dins d´un pla dirigit per una Causa superior.
L´home no és un simple producte de l´evolució biològica, sinó un ésser dotat d´una ànima espiritual.

Al llarg de la història, en el pensament occidental, han predominat tres grans cosmovisions. En l´antiguitat, amb diverses variants, hi va predominar una cosmovisió organicista que remarcava la jerarquia i la finalitat de les diferents parts de l´Univers. El naixement de la ciència experimental moderna, al segle XVII, va provocar el triomf de la cosmovisió mecanicista, que es fonamenta en una perspectiva analítica, i ho intenta explicar tot a través del comportament de les parts constitutives. Actualment, segons alguns científics i filòsofs, s´està produint un gran canvi de paradigma. La nova cosmovisió que està sorgint se centra al voltant de l´auto-organització. De manera que es contempla la natura com el desplegament d´un dinamisme que produeix nivells d´estructuració i, per tant, els elements vàlids de les dues cosmovisions anteriors queden inclosos en una nova síntesi més profunda. En aquesta nova cosmovisió, hi té un lloc destacat la morfogènesi o formació de noves pautes, i també és important el concepte d´informació, que és clau en la biologia moderna i que es pot aplicar anàlogament a altres camps de la natura. La idea d´evolució hi ocupa un lloc rellevant, en aquesta cosmovisió, que proporciona una imatge unitària i coherent de l´origen i desenvolupament de la natura.
 
 
Conclusions
Pel que fa a les teories de l´evolució biològica, en general, pot resultar alliçonador, i s´ajustaria força a tot el que s´ha anat dient fins aquí, el contingut d´una carta que va sortir publicada al diari El Mundo (3-XII-1996), com a rèplica a un article aparegut poc abans, al mateix diari, i que portava el títol de “Darwin, perdónalos”. L´autora d´aquell escrit, la biòloga Ana Cristina Villaro, hi deia, entre d´altres coses:
“(...) Jo també crec que acceptar l´evolució és necessari per explicar les característiques biològiques dels éssers vius actuals i passats. Però cal dir, tot seguit, que encara no se´n coneix el mecanisme. La ciència ha avançat molt des de Darwin, i el neodarwinisme (...) ja no s´accepta com a explicació global de l´evolució, ja que és un mecanisme que possiblement pot explicar la diversificació intraespecífica, allò que de vegades es coneix com a microevolució, però és tot un salt mortal pensar que, d´aquesta mateixa manera, puguin aparèixer sistemàticament nous i complexos plans d´organització (un esquelet, un ull, un cervell, un cloroplast), és a dir, la macroevolució. El neodarwinisme explica el canvi de color a l´ala d´unes papallones, i que, com a conseqüència, siguin més o menys depredades. Però cal fer notar que és un canvi en una ala que ja existia.”
“La ciència actual ha obert moltes altres possibilitats per explicar l´aparició de noves espècies. Se sap que, a més de les mutacions graduals, es poden donar grans canvis en el genoma i aquests canvis no tenen per què donar-se en molts individus de la població, sinó que n´hi hauria prou que passés en ben pocs, fins i tot en un de sol. Al capdavall, doncs, no hi ha res en la ciència que s´oposi (més aviat al contrari) a la possibilitat d´emergència d´una nova espècie a partir d´un o dos individus (idea central del Gènesi sobre la creació de l´home, per cert).”
“N´hi ha que s´entossudeixen a oposar evolució i creació. No és pas així. A l´evolució, s´hi oposa el fixisme (les espècies actuals sempre han estat així, són les mateixes que les d´èpoques passades). I a la creació, s´hi oposa el materialisme (la matèria no ha estat creada per Déu). De manera que es pot ser fixista i materialista (como els agnòstics del segle XVIII), o evolucionista i materialista (com els actuals), o fixista i creacionista (com determinats moviments nord-americans) o, com és el cas de qui signa i de molts més, pensar que Déu ha volgut crear una matèria que, per ella mateixa, és capaç d´evolucionar fins a aconseguir, en primer lloc, originar la vida i, després, diversificar-la, fent sorgir, també, el cos humà.”
 
“La ciència actual rebutja el fixisme. L´Església refusa el materialisme i, per tant, l´evolucionisme ateu (però no l´evolució). Al meu modest parer, tots dos hi tenen tot el dret.” (El Mundo. Madrid, 3-XII-96)
Sobre el problema de l´origen de la vida, en particular, el científic americà Stanley Miller, en el decurs d´una entrevista concedida per aquest científic a propòsit d´un Simposi celebrat a Barcelona sobre Els límits de la vida, deia: “No sabem com era exactament la Terra fa 4.000 milions d´anys, de manera no podrem tenir mai proves directes de si les coses van anar d´una manera o d´una altra. Però podem elaborar hipòtesis plausibles i fer experiments per posar-les a prova. Perquè sí que sabem una cosa: la vida va sorgir d´alguna manera”(Barcelona, 14-XI-1998). En la ponència inaugural d´aquest simposi, el cèlebre científic precisava: “Ara estem estudiant una molècula que pot ser la baula perduda entre la matèria inerta i la vida. Hi he posat grans esperances”. Miller es referia a l´àcid pèptid-nucleic (PNA), una molècula informacional que seria la predecessora –sempre segons la seva hipòtesi– de l´ARN, una molècula que, al seu torn, és indispensable per explicar l´aparició de les primeres estructures cel·lulars.
En tot cas, el problema de l´origen de la vida sembla que encara es troba lluny de ser resolt, com reconeixia l´any 2000 Werner Arber, premi Nobel de Medicina (1978), quan un periodista li va preguntar què era la vida, i el científic va contestar: “No puc respondre a aquesta pregunta. No entenc com és que totes aquestes molècules s´han pogut ajuntar per formar aquests organismes unicel·lulars o multicel·lulars inicialment. Simplement, no ho entenc. Com a científic, he de ser honest i, per tant, li haig de dir que estic ben lluny d´entendre completament què és la vida”. Encara més categòrica va ser la resposta d´un altre premi Nobel de Medicina (1974), Christian de Duve, quan, l´any 2003, li van demanar en quin punt es trobaven els científics per comprendre l´origen de la vida. “No ens trobem en cap punt, no en sabem res”, va contestar. 
Sobre l´origen de la vida, allò que sí que se´n pot dir amb certesa és que “en algun moment –com deia Miller– la vida va sorgir d´alguna manera”. En quin moment, no se sap pas; tampoc no hi ha indicis clars de quina mena de vida devia ser; i, comptat i debatut, no es pot dir res, amb autèntica certesa, sobre la manera en què es va originar.
És un fet freqüent i constatable que molts evolucionistes accepten que el neodarwinisme explica allò essencial de l´evolució, i que no cal buscar res més. Ara bé, no és pas menys evident que, sobre aquest vast camp d´estudi, encara hi ha moltes incògnites, que es refereixen sobretot a l´origen dels nous òrgans i organismes. Els neodarwinistes acostumen a parlar com si aquests misteris ja s´haguessin explicat, en allò essencial, gràcies a la selecció natural. Però el problema real és molt més gran que intentar respondre a tot plegat recorrent al joc de les mutacions aleatòries i la selecció natural: com han sorgit els primers organismes i, en general, els grans tipus d´organització?, ¿és correcte adjudicar tota la responsabilitat del procés evolutiu a la combinació d´aquests dos factors?
I la pregunta que alguns pensen que és la clau pel que fa a l´evolució en un sentit ampli: ¿es pot admetre que tot el que existeix, inclosos els organismes i tot el sistema de la natura, inclosa la persona humana, és el simple resultat de forces cegues naturals?, ¿no s´hauria d´admetre, més aviat, que, a la natura, hi trobem dimensions metafísiques que la ciència no pot explicar, i que remeten a explicacions que es troben més enllà de la natura, en l´àmbit metafísic, del qual tracten la filosofia i la teologia? I és que l´evolució –en paraules de l´investigador Francisco Ayala, professor de la Universitat de Califòrnia– “també pot ser considerada com un procés natural a través del qual Déu porta les espècies vivents a l´existència d´acord amb el seu pla”. (Ayala, F. La teoría de la evolución. De Darwin a los últimos avances de la genética. Ed. Temas de Hoy, Madrid, 1994).
Al començament, dèiem que l´evolucionisme és potser la teoria científica que més debats filosòfics i teològics ha provocat al llarg de la història, i sovint, també, una de les principals fonts de malentesos quan s´intenten establir i delimitar les relacions entre la fe i les ciències experimentals. Això és degut, generalment, al fet que alguns fan servir l´evolucionisme per defensar idees materialistes o atees que, de fet, no tenen res a veure amb la ciència. D´altres, per contra, el critiquen perquè pensen que aquesta censura és l´única via –o la més eficaç– per contrarestar els excessos del materialisme en aquest terreny. Però també n´hi ha que insisteixen, tant des de l´àmbit de les ciències com des del de la fe, en la recerca del diàleg entre ciència i religió: són els qui pensen que l´acció divina i l´evolució no només són compatibles, sinó que, a més, es complementen. Per tal que un diàleg com aquest pugui donar fruit, cal que les teories científiques no vulguin anar més enllà de l´àmbit que els és propi, i que el relat bíblic de la creació sigui considerat com el que és, un text sagrat amb un sentit fonamentalment espiritual i teològic, i no pas un relat científic, que, si és llegit literalment, imposa una restricció insuportable a l´hora de buscar una explicació científica de la història de la vida a la Terra.
Finalment, davant de qualsevol de les grans qüestions que conformen el pensament evolucionista, es pot adoptar una postura que alguns anomenen “evolucionisme ideològic”. És l´actitud dels qui intenten, siguin científics o filòsofs, portar la ciència més enllà d´allò que la mateixa ciència permet, fins al punt de forçar-la a negar obertament l´existència de Déu i les dimensions espirituals de l´ésser humà. Ara bé, el remei davant d´aquests excessos o reptes no es troba pas a negar la validesa de les teories científiques de l´evolució, sinó a mostrar la incongruència d´aquesta mena d´extrapolacions ideològiques. 
 
 
Octavio Rico
 
Catedràtic de Biologia i Geologia
 
IES Joan Mercader (Igualada)

 

 
Bibliografia
Alonso, Carlos J. El evolucionismo y otros mitos.La crisis del paradigma darwinista. EUNSA. Pamplona, 2004.
Artigas, Mariano. Desarrollos recientes en evolución y su repercusión para la fe y la teología. Scripta theologica, 2000.
Ayala, Francisco J. La teoría de la evolución. De Darwin a los últimos avances de la genética. Ediciones Temas de Hoy, Madrid, 1994.
Darwin, Charles. El origen de las especies. Espasa-Calpe, Col. Austral, Madrid, 1988.
Nicolau, Francesc. Teories evolucionistes i ciencia de l´evolució. Claret, Col. Cultura i Pensament, Barcelona, 2003.
Quammen, David. Darwin, en busca de una teoría. National Geographic. Febrer, 2009, vol. 24, núm. 2., pàg. 2-21.
Ridley, Matt. Los Darwin de hoy. National Geographic. Febrer, 2009, vol. 24, núm. 2., pàg. 22-38.
***
 

La vida humana i el bicentenari de Darwin.
Daniel Turbón
Per Daniel Turbón
Publicat el 29 d'Agost del 2009
 
 
Membre del Consell Permanent de la International Association
for the Study of Human Paleontology (UNESCO), en representació d´Espanya
 
 
El 12 de febrer del 2009 va fer dos-cents anys del naixement del científic més representatiu del segle XX i cent cinquanta anys de la publicació de la seva millor obra, L´origen de les espècies, l´any 1859. Darwin va adquirir una gran experiència com a naturalista en fer un viatge de cinc anys al voltant del món, una oportunitat realment excepcional en el seu temps. Es va retirar amb la seva família a un poblet del sud de Londres, i només en va sortir ben poques vegades. Va viure com un vicari anglicà, al costat de la seva dona, amb la qual va tenir deu fills, va assistir cada diumenge a l´església fins a la tràgica mort de la seva filla Anny. Cap a finals del 1881, va començar a patir greus problemes cardíacs i va morir com a conseqüència d´un atac de cor el 19 d´abril del 1882. Per iniciativa del Parlament britànic, se´l va enterrar amb funerals d´estat a l´abadia de Westminster, al costat de Sir John Herschel, el gran astrònom i creient anglès. Tant Herschel com Sir John Newton, enterrat uns metres més enllà, havien contribuït poderosament al coneixement de la Física i de l´Astronomia. L´obra de Charles Darwin va permetre el naixement de les Ciències Naturals com a disciplina experimental i va influir de manera decisiva en la visió científica de l´home com a ésser biològic, com un altre ésser de la Natura.
 
 
L´origen de les espècies
Els 1.250 exemplars de la primera edició del llibre de Darwin De l´origen de les espècies per mitjà de la selecció natural o la conservació de les races afavorides en la lluita per la vida, es van vendre el primer dia, el 24 de novembre de 1859. No va ser pas una casualitat. La idea d´una Història Natural de la vida biològica, incloent-hi l´origen animal humà, s´havia escampat per tota la societat anglesa. La idea que la diversitat biològica havia sorgit d´un llarg passat i que s´havia anat conformant des d´allò més simple a allò més complex a través de canvis graduals topava frontalment amb el fixisme imperant. Quedava implícita la idea que el relat bíblic de la creació —que inclou l´home— no s´ha de llegir com un text científic.
Al cap de 150 anys, l´índex de quinze capítols es manté com un esquema essencial de la ciència de l´evolució. Comença per la diversitat observable en el conreu de plantes i animals com a resultat del procés selectiu humà, el qual es projecta sobre la vida salvatge al llarg del segon capítol. De la lluita per l´existència es passa, després, a la supervivència dels més capaços; aquesta última selecció, en què es tracta de la selecció natural, és la més important i la més extensa de tot el llibre. El capítol desè encara les transformacions geològiques i, després de la successió dels éssers orgànics, continua amb biogeografia, observacions sobre morfologia, embriologia i la formació dels òrgans, i acaba amb una recapitulació i una conclusió.
Darwin captiva el lector per la seva característica humilitat. És extremadament prudent, ben al contrari d´alguns evolucionistes actuals. Clou la seva introducció d´aquesta manera:«Però, tot i que moltes coses quedin fosques, no tinc pas cap dubte, després d´haver fet un estudi molt acurat i amb el judici més imparcial de què sóc capaç, que la teoria que defensaven fins fa ben poc la major part dels naturalistes, i que jo mateix vaig defensar temps enrere, és a dir, que cada espècie va ser creada per ella mateixa i independentment de la resta, és falsa. Estic completament convençut que les espècies no són constants, sinó que les que pertanyen a un mateix gènere provenen en línia directa d´altres que, en general, ja s´han extingit, de la mateixa manera que les varietats reconegudes d´una determinada espècie provenen d´aquesta espècie. A més, estic convençut que la selecció natural ha estat el factor més important, però no pas l´únic, de la modificació.»
 
No es pot negar que hi ha una «lluita per l´existència» a la Natura. Però Darwin manifesta la seva profunda ignorància quan es refereix a altres problemes relacionats amb l´evolució. D´altra banda, ell mateix considerava la selecció natural com el mitjà més important, però no pas l´únic, de la modificació de les espècies.
Darwin era conscient de la insuficiència de la seva explicació en l´evolució de les espècies. I així ho va manifestar diverses vegades. Però es va mantenir fidel a aquesta concepció unilateral, sabent que els que s´oposaven a la seva idea patien una certa ceguesa contrària als seguidors de l´evolucionisme, sobretot pel que fa a les qüestions de tipus teològic. Amb la publicació de L´origen de les espècies es van formar dos bàndols que, al cap d´un segle i mig, encara es mantenen enfrontats.
 
L´última frase de la sisena edició —la considerada definitiva per Darwin— s´acostuma a citar per demostrar que Darwin «no va ser en el fons un materialista, sinó que creia en un Déu Creador de totes les cosess». Darwin clou el seu famós llibre d´aquesta manera: «Hi ha una cosa realment prodigiosa en aquesta concepció segons la qual el Creador, al començament, va alenar la vida, amb les seves múltiples forces, en unes quantes formes o potser només en una, i que mentre el nostre planeta gira seguint la llei immutable de la gravitació es van desenvolupar i continuen desenvolupant-se, partint d´un principi tan simple, un nombre infinit de les formes més boniques i meravelloses.» És prou clar, doncs, que, segons les conviccions de Darwin, la teoria de l´evolució no exclou el reconeixement d´un fonament diví de l´existència.
Alfred R. Wallace, codescobridor dels efectes de la selecció natural i partidari convençut que l´intel·lecte humà no ha sorgit de la Natura, pel que fa a L´origen de les espècies, va escriure a Darwim, amb una humilitat admirable: «Per contra, el seu llibre revoluciona les Ciències Naturals i ha arrossegat els millors cervells del nostre temps». I, de fet, aquest llibre va ser el més llegit del segle i encara avui en dia és abundosament comentat.
 
 
L´expressió de les emocions
L´any 1872, en què es va publicar L´origen de l´Home, Darwin també va donar a conèixer un altre llibre: L´expressió de les emocions en els animals i en l´home, on exposa les seves idees sobre la psicologia de l´emoció. A diferència d´Alfred R. Wallace, Charles Darwin va seguir el camí de Lamarck, en la seva Filosofia zoològica, a l´hora d´intentar establir les bases materials del comportament. Però, d´aquesta manera i encara que no ho pretengués, va obrir la porta a la ideologia racista. Segons Darwin, les tres accions més importants són els reflexos, els hàbits i els instints. Els dos primers són els més importants, perquè són innats i s´hereten dels nostres avantpassats, i d´això en dedueix una clara continuïtat filogenètica en l´expressió de les emocions, de la mateixa manera que hi ha continuïtat en l´evolució biològica.
Vet aquí el nucli de la seva aportació: l´expressió de les emocions és l´assumpció que els patrons de resposta expressiva emocional són innats i que hi ha una base natural –programes genètics, en diríem actualment– que emergeix en la resposta emocional. No obstant això, l´aprenentatge pot influir en el fet que una reacció es presenti o no davant de certes situacions, a més de modificar el propi patró de resposta expressiva. Darwin es va proposar mostrar el costat animal de l´home assenyalant el parentiu conductual entre els simis i l´home —i en va fer un gra massa, tot s´ha de dir— una qüestió que, a nivell somàtic, Tomàs H. Huxley ja havia descrit en un llibre seu de l´any 1863, Evidència pel que fa al Lloc de l´Home en la Natura.
En la seva Expressió de les emocions, Darwin va dedicar una llarga anàlisi a una extraordinària peculiaritat humana: el rubor. És una reacció involuntària, dictada per la part de la ment sobre la qual no tenim control. Els vasos sanguinis del rostre i les zones circumdants es dilaten de cop i volta i permeten l´afluència d´un major cabal de sang a les galtes i fins i tot a les orelles i al coll. Darwin va observar que la dona es ruboritza més sovint que no pas l´home, comprovant, com a observador privilegiat, que el rubor s´escampava fins al coll en el cas de les senyores. Ruboritzar-se respon a una reacció instintiva en pensar que s´ha comès el que es considera un acte matusser, o bé si realment s´ha fet un error. Per exemple, moltes persones de gran modèstia es troben incòmodes si algú les afalaga, perquè, potser a causa de la seva timidesa, s´estimen més quedar confoses o indistintes entre una multitud que no pas destacar-ne.
Darwin va observar que els nens massa joves per entendre les subtileses del comportament no es posen mai vermells, i tampoc els qui tenen pertorbades les seves facultats mentals. A partir d´aquestes i altres observacions, va deduir que la gent que es posava vermella perdria credibilitat, «pel fet que ell o ella ha violat les normes del grup o ha comès algun delicte». En aquest punt, la teoria científica de Darwin coincideix amb la visió mítica del Gènesi: el rubor és el senyal de la transgressió de la norma quan encara no s´ha perdut la candidesa; Adam i Eva es van sentir despullats tot i que, fins aquell moment, no n´eren pas conscients. Només els humans ens ruboritzem. Només els humans hem menjat de l´arbre de la ciència del bé i del mal (Gènesi 2, 17).
 
 
El darwinisme social
A partir del segle XIX, i amb la generalització del colonialisme europeu, es va imposar en la cultura occidental una ideologia obertament racista. La justificació pseudocientífica va ser el que s´anomenà el darwinisme social. El fet de conquerir territoris va anar seguit de manera inevitable d´exhibicions públiques dels indígenes per motius científics i d´entreteniment. Hi va haver personatges que es van fer rics mercadejant amb animals salvatges i exhibicions zoològiques. A Europa es van mostrar públicament, dins de gàbies, persones esclavitzades que sovint anaven despullades o mig nues, com a representants de les poblacions «purament naturals».
A L´origen de les espècies, Darwin aclareix que és l´ambient el que selecciona els organismes que deixaran més descendents. I l´ambient pot canviar de sentit: del fred a la calor; de la humitat a la sequedat. L´efecte selectiu afavoreix la conservació de certes varietats, les quals, al seu torn, aniran seleccionant nous caràcters més eficients, i, al capdavall, donaran lloc a la formació de noves espècies. La Natura segueix els mateixos procediments que els ramaders i els horticultors per a la selecció artificial de races i varietats més productives.
 
Com va aparèixer i com es va desenvolupar el darwinisme social? Darwin va crear dues expressions: la lluita per la vida i la selecció natural. Ara bé, és obra de Herbet Spencer el terme survival of the fittest, «supervivència dels més aptes», —o «dels més capaços»—, i la va aplicar al seu llibre Principis de Biologia, que va aparèixer l´any 1864, i va establir un paral·lelisme entre les seves idees d´economia i la Teoria de l´Evolució a través de la selecció natural de Darwin. I Darwin, al seu torn, va adoptar l´expressió d´Spencer en la cinquena edició de L´origen de les espècies, perquè li va semblar adient, potser sense adonar-se que precisament l´elecció del terme «el més capaç» havia limitat les seves pròpies idees i les havia unilateralitzat en el sentit d´un utilitarisme pragmàtic. En tot cas, la frase és una metàfora, no pas una descripció científica, i és tan incompleta com enganyosa, perquè no van ser pas pocs els qui van entendre l´expressió els més capaços en sentit econòmic o polític.
Darwin s´havia separat progressivament de les teories metafísiques i mirava d´entendre la Natura des del punt de vista del biòleg, és a dir, fora de la societat humana. Darwin ens ha deixat com a herència pàgines en què expressa la seva repulsió davant de les societats esclavistes. Ara bé, malgrat això, en el desenvolupament de la filosofia racista europea de les últimes dècades del segle XIX, va tenir un paper decisiu l´antropologia social, que aplicava de manera simplista els conceptes de la «lluita per la vida» i la «supervivència del més apte» en el camp de les ciències socials, i això va donar lloc al darwinisme social. No hi has pas dubte que el racisme va ser una ideologia que era el resultat de la biologització de les teories sociològiques.
 
El col·lega de Darwin, i justament reconegut com a codescobridor de la selecció natural, Alfred R. Wallace, va prendre partit en contra dels criteris unilaterals del darwinisme i s´hi va manifestar escèptic. En contra de Darwin i els darwinistes, creia que calia tenir més en compte el pas de l´animal a l´home. La simple translació als homes de lleis que només s´havien mostrat com a vàlides en el regne animal, li semblava il·lícita. Clou el seu llibre, del 1891, sobre el darwinisme, amb aquesta frase: «Així, doncs, el darwinisme, fins i tot si el portem fins a les seves darreres conseqüències lògiques, no es troba en contradicció amb el fet de creure en una part espiritual de la natura humana, sinó que més aviat li ofereix un fonament evident. Ens mostra com es pot haver desenvolupat el cos humà a partir de formes inferiors, segons la llei de la selecció natural; però també ens ensenya que els homes tenim dons intel·lectuals i morals que no s´haurien pogut pas desenvolupar per aquest camí, sinó que han de tenir un altre origen, i per donar raó d´aquest altre origen només podem buscar-ne la causa en el món espiritual invisible.»
El llarg contacte que Wallace va mantenir amb tota mena de gent tant a Amèrica com a Indonèsia i Austràlia, li va permetre adonar-se que tots tenim les mateixes capacitats intel·lectuals innates i que el fet que es desenvolupin o no depèn de l´ús que se´n faci, de l´educació i de l´entrenament. Afegim-hi que Wallace va conviure durant una llarga temporada en una zona d´orangutans i que va arribar a criar amb biberó un nadó d´orangutan orfe, que finalment va morir. Al capdavall, doncs, Wallace va ser un dels pocs europeus no racistes en l´època del racisme europeu.
 
 
El darwinisme i l´eugenèsia
 
Quan els britànics es van adonar que la biologia els anava a favor i que els anglosaxons mostraven una superioritat genètica sobre totes les altres «races», el principal interès, fora dels cercles socialistes, va ser la biologia de la classe social. Els ideòlegs del darwinisme i de l´eugenèsiaentre els quals hi havia una generació de psicòlegs que havien de tenir una influència decisiva en l´orientació que agafarien les ciències de la conducta a partir de l´any 1920, van aplicar la seva convicció reduccionista segons la qual les qüestions més importants que havia de resoldre la psicologia es referien als orígens de les diferències de comportament dels individus i dels grups.
Els instruments de quantificació de les diferències humanes a través del test del CI (Coeficient d´Intel·ligència) i la convicció que les diferències de CI eren profundament hereditàries, van esdevenir armes poderoses per reestructurar el sistema educacional en funció d´interessos de classe específics. Per raons de tipus religiós i social, les polítiques eugenèsiques van registrar un esclat espectacular als països anglosaxons, l´àrea germànica i l´Europa nòrdica. L´Europa protestant va ser especialment receptiva a l´eugenèsia: els onanistes, els criminals i els rodamons eren coincidents, es consideraven transmissibles genèticament i havien de portar, de manera inevitable, a la degeneració. De cop i volta, la noció religiosa que qualsevol vida té un valor sagrat va ser violentament atacada, de manera especial a la Gran Bretanya. Com en les altres espècies, els éssers humans provenien els uns dels altres. La raça humana, per tant, es podia dividir en categories i en classes.
Va ser així que Suècia va desenvolupar, l´any 1922, la primera llei eugenèsica. Al cap d´un any, també ho va fer Noruega, i Dinamarca, el 1929. Segons les dades fetes públiques arreu d´Europa l´any 1997, els programes d´esterilització forçosa estan molt lligats al naixement de l´Estat del benestar. El resultat va ser el compromís darwinià de millorar l´stock genètic de la nació (La Vanguardia, «De Darwin a Hitler: la idea que prendió la mecha», per R. Aymerich, 28 d´agost de 1997).
A més de Suècia, hi va haver altres països que també van aplicar una política destinada a perfeccionar la societat a través de l´eugenèsia. De fet, el debat sobre la purificació de la raça i l´eliminació de persones menys preparades per a la supervivència en la societat comença a principis de segle, quan l´assimilació i l´acceptació de les teories de Charles Darwin sobre l´evolució de les espècies va derivar en l´anomenat darwinisme social. Aquest corrent sociològic va inspirar legislacions com les que ara turmenten Suècia, Finlàndia, Dinamarca i Noruega, a més d´Alemanya, que, sota el nazisme, la va portar a les seves darreres i tràgiques conseqüències. La llei d´esterilitzacions obligatòries es va promulgar a Dinamarca l´any 1929 i a Noruega el 1943. A diferència de Suècia, tant a Dinamarca com a Noruega hi va haver una certa oposició. Entre el 1934 i el 1976, van ser esterilitzats forçosament 40.000 noruecs i 6.000 danesos, dels quals un 90% eren dones. A Finlàndia, es van registrar 11.000 casos d´esterilitzacions forçoses entre 1935 i 1970. La llei finlandesa aplicava l´esterilització obligatòria als malalts mentals i a les persones dèbils. A Suècia i a la resta dels països nòrdics, una xifra incalculable de dones que havien demanat avortar van ser esterilitzades sense el seu consentiment.
Les legislacions nòrdiques actuals prohibeixen, en general, les esterilitzacions massives i obligatòries. En el cas depersones amb deficiències mentals profundes, és necessària l´autorització del tutor quan els disminuïts no poden entendrela dimensió d´aquesta decisió, que ha de ser aprovada per les autoritats.
 
 
Un món feliç
Aldous Huxley, nét de Thomas H. Huxley, defensor de Darwin, fill de Leonard, president de la British Eugenics Society (1911-1928), i germà de Julià, biòleg i expert en eugenèsia, es va convertir en anarquista arran de la preocupació que li produïa el maridatge entre poder i progrés científic que va conèixer de ben a prop, a la seva mateixa família. I aquesta és la problemàtica de la seva novel·la més popular: Un món feliç (1932). La novel·la presenta en un estadi avançat el desenvolupament en tecnologia reproductiva, cultius humans (individus alfa, beta i gamma) i hipnopèdia que, combinats, canvien la societat. La humanitat és alegre, sana i avançada tecnològicament. S´han eliminat de soca-rel la guerra i la pobresa, i tothom és permanentment feliç. No obstant això, resulta irònic que tot plegat s´hagi aconseguit després d´eliminar la família, la diversitat cultural, l´art, la ciència, la literatura, la religió i la filosofia.
Més que no pas una crítica oculta de les pràctiques eugenèsiques sembla una predicció funesta. Els avenços de la genètica han fet retornar a un primer pla aquesta mena de preocupacions. El que sorprèn en el cas de Suècia és el fet que, tot i presentant-se ella mateixa com a exemple de democràcia, mantingués aquesta legislació fins l´any 1975. Per descomptat, es va derogar en silenci. Es van justificar aquestes polítiques per motius humanitaris: a través de l´esterilització de dones amb deficiències mentals o físiques el que es volia fer era ajudar-les, perquè elles no es podien fer càrrec dels seus fills. Maija Runcis ens en dóna l´explicació, després d´haver investigat l´Institut per a la Higiene Racial, un organisme creat l´any 1922 —l´any en què es va implantar la primera llei eugenèsica a Suècia— amb uns objectius prou evidents: «Els socialdemòcrates i els metges de l´època pensaven que feien una contribució important a la societat, d´acord amb les idees que imperaven en aquell moment». (La Vanguardia, del 28/08/1997).
És el relativisme a la carta, en l´Estat del Benestar. Sembla adient recordar Cervantes quan, en una de les seves novel·les exemplars, La Gitanilla, fa dir a un dels personatges: «Els homes prudents, pels fets presents i pels passats, sabran els que han de venir». Per tant, resulta clar que, més que no pas discutir sobre el passat, hem d´estar a l´aguait davant les conseqüències ètiques de les manipulacions genètiques que es practiquen actualment. Tornar a respectar el valor sagrat de qualsevol vida humana és la llum que s´albira al fons d´aquest túnel tenebrós.
 
 
Els pares decideixen, el tribunal autoritza
«Fa nou anys que l´esterilització va deixar de ser un delicte a l´Estat espanyol. Des del 1988, la llei permet l´esterilització dels discapacitats mentals. Actualment, encara es desconeix la xifra exacta de casos, la Federació d´Associacions de Disminuïts Físics calcula que gairebé 60.000 persones van ser esterilitzades a Espanya després de l´aprovació del text legal. Els tribunals són els qui s´encarreguen d´autoritzar la pràctica en els disminuïts psíquics. Si la família no decideix anar a una clínica privada, s´haurà de sotmetre als requisits exigits per la justícia espanyola: exploració del deficient, examen de dos especialistes (generalment, metges) i vistiplau del Ministeri Fiscal».
El Mundo, 31 d´agost de 1997. Es pot trobar l´article complet en aquest enllaç:
http://www.elmundo.es/papel/hemeroteca/1997/08/31/cronica/292875.html
 
 
Referències i orientació bibliogràfica
Hi ha dos llibres de Darwin, Viatge d´un naturalista arreu del mónAutobiografia (aquesta última dictada al seu fill Francis al final de la seva vida), que són de lectura agradable i atractiva. L´aficionat a la natura gaudirà amb L´origen de les espècies, encara que és una obra que pot resultar tediosa per al lector que no se senti especialment atret per la ciència natural. En canvi, els llibres L´expressió de les emocions i sobretot L´origen de l´home tendeixen a afavorir la polèmica. El darrer només s´ha reeditat un cop amb motiu de l´efemèrides del 2009. I aquest fet es pot relacionar amb el cinquè capítol de la primera part, sobre El desenvolupament de les facultats intel·lectuals i morals en els temps primitius i en els temps civilitzats, on es tracta de l´home-simi sense acceptar cap «salt» qualitatiu en relació amb la ment entre el simi i l´home. És un exemple que recorda el debat actual sobre el pas d´embrió a fetus, tot i que aquest sigui el cas més clar i innegable a causa de l´acumulació de proves experimentals. A més, en aquesta obra Darwin posa els fonaments de l´eugenèsia, tal com s´ha vist. El capítol cinquè més amunt esmentat, que és impossible de conciliar amb la igualtat humana tal com s´entén avui en dia, reflecteix prou bé el context de l´època, és a dir, el pensament racista de les societats europees del segle XIX.
D´altra banda, i sobretot en anglès, hi ha nombrosos llibres i escrits en general (i també pàgines d´Internet) sobre la figura de Charles Darwin. El panorama descrit a Wikipedia, l´enciclopèdia lliure de la xarxa és complet i actual, però presenta dos inconvenients greus, que cal tenir en compte. El primer és una subtil presentació de Darwin com a persona que a mesura que va créixer en ciència va perdre la fe, deixant de banda les seves freqüents al·lusions al Creador. La segona, l´aprovació o la justificació implícita de l´activitat eugenèsica en diversos països europeus durant el segle XX, tot atribuint-ne el fracàs a l´experiment nazi: «L´eugenèsia nazi va fer que la idea perdés crèdit».
 
· Una visió multidisciplinària actualitzada es pot trobar a ARTIGAS M. i TURBÓN D. (1997) El origen del Hombre. Ciencia, filosofía y religión, Eunsa, Astrolabio. Pamplona.
· La millor crítica del racisme biològic continua sent aquesta: LEWONTIN RC, Rose S. i KAMIN L.J. (1996) No está en los genes, Crítica, Grijalbo Mondadori, Barcelona.
· Es pot trobar una bona introducció al procés evolutiu a AYALA F.J. (1994): La Teoría de la Evolución, Ediciones Temas de Hoy, Madrid.
· Una crítica autoritzada del Disseny Intel·ligent és la d´AYALA F.J. (2007) Darwin y el Diseño Inteligente. Creacionismo, Cristianismo y Evolución, Alianza Editorial, Madrid.
 
· Pel que fa a l´eugenèsia a Europa, hi ha força material a Internet, però les fonts que hem utilitzat són aquestes tres (perquè es troben en castellà i són assequibles): La Vanguardia (del 28/08/1997); Semana (09/07/1997) i l´article més amunt citat del diari El Mundo:
 
Daniel Turbón
Catedràtic d´Antropologia Física
a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona

*** 

 
El pensament de Darwin en relació amb un Déu Creador. Francesc Nicolau
Per Francesc Nicolau
Publicat el 29 d'Agost del 2009
 
 
 
Tots sabem que la teoria evolucionista, descrita des del punt de vista purament científic, és perfectament compatible i componible amb la Doctrina cristiana. La fe ens diu que Déu ho ha creat tot, però no que ho hagi fet des d´un principi tal com ho veiem ara. Pot haver fet que les causes segones hagin provocat una evolució que ha portat fins al món actual. Més encara, podem dir que es veu més conforme a la saviesa i manera d´actuar divines que no s´entretingués a crear espècie per espècie sinó que donés a la naturalesa la potencialitat d´anar-les originant. I el papa Joan Pau II no tan sols ho veia així sinó que fins i tot, del fet científic de l´evolució biològica amb el seu desenvolupament harmoniós, en feia un argument a favor de l´existència del Creador. Digué: «L´evolució dels éssers vius, de la qual la ciencia cerca de determinar les etapes i discernir el mecanisme, presenta un intern finalisme que suscita l´admiració. Aquesta finalitat, que orienta els éssers en una direcció de la qual no són amos ni responsables, obliga a suposar un Esperit que n´és l´inventor, el creador» (catequesi de 17.7.1985).
 
No obstant això, la publicació del llibre de Darwin sobre L´origen de les espècies el 1859 provocà controvèrsies entre eclesiàstics i naturalistes, i fins i tot la mateixa Església catòlica hi mostrà reticències, com es mostrà, per exemple, en ´oposició a la publicació de les obres de Teilhard de Chardin. Cal dir, però, que no hi hagué pas cap condemna catòlica oficial o pontifícia de la teoria darwinista. L´oposició més forta contra l´evolució va sorgir de l´Església anglicana.
Ara bé, l´any 2009 s´ha declarat «any de Darwin» perquè coincideix amb el bicentenari del naixement de Charles Robert Darwin (1809-1882) i es compleixen els 150 anys de la publicació del seu llibre Sobre l´origen de les espècies (1859), i per a nosaltres, creients cristians, i més encara si exercim el ministeri sacerdotal, se´ns fa interessant escatir, amb motiu d´aquesta commemoració, si Darwin era de debò ateu (com molts diuen) o no. I, en cas de ser-ho, si el portaren a no creure en Déu els arguments que trobà per a la seva teoria evolucionista. És el que mirarem d´aclarir en aquest article.
 
 
Un viatge que li canvià la vida
Charles Darwin era fill d´un metge benestant que volia que el seu fill seguís la mateixa professió. Però el noi no hi estava gaire disposat. La seva dèria era l´estudi de la natura. Per això col·leccionava insectes, ous d´ocell, petxines, pedres... i li agradava la cacera. Va acabar els estudis primaris sense gaire lluïment i el pare l´envià a Edimburg a estudiar medicina, però ell només hi aguantà fins al tercer curs. Impressionat per dues intervencions quirúrgiques que hagué de presenciar, se´n tornà a casa dient que allò no era per a ell. Aleshores, el pare li proposà la carrera eclesiàstica i el jove acceptà, pensant potser que sent rector de poble tindria temps per continuar recollint insectes i altres productes naturals. Anà a Cambridge i hi estudià tres cursos més i obtingué el títol de Magister Artium, més aviat pels pèls. Però va estar de sort i hi va fer amistat amb el reverend John S. Henslow, que l´acollí i guià cap on el portaven el caràcter i les aptituds. I va ser també Henslow qui el presentà a ocupar el lloc de naturalista al bergantí Beagle, que havia de fer la volta al món per realitzar una expedició cartogràfica i científica. I encara que el pare no ho veia clar, el jove Charles, de 22 anys, va poder embarcars´hi engrescat a estudiar tot el que pogués de la natura del nostre planeta.
El viatge programat per a tres anys durà quatre anys, nou mesos i sis dies. Una volta al món ben completa: Illes de Cap Verd, costes del Brasil, d´Uruguai i d´Argentina, llles Falkland, Terra del Foc, Xile, Perú, Illes Galápagos, Tahití, Nova Zelanda, Austràlia, Tasmània, Illes Maurici, Santa Elena i Ascensió, un altra cop Brasil, Illes Açores i finalment Anglaterra. Darwin no s´hi comportà pas com un turista. Quan era a terra, recollia insectes, caçava, pescava, desenterrava fòssils... i quan era al vaixell dissecava, estudiava... I, quan arribaven a un port important, enviava a Anglaterra paquets de col·leccions amb els apunts corresponents.
No cal dir que aquells enviaments provocaven els elogis dels que els rebien. Quan tornà a la pàtria el 2 d´octubre de 1836, es trobà que era acollit ja com a famós naturalista. «El viatge amb el Beagle ha estat el fet més transcendental de la meva vida», va dir. I tenia raó. També va dir que durant el viatge havia mort «de mort natural» la seva vocació al sacerdoci.
 
 
La gènesi del llibre que ha fet història
Encara que, pel que sembla, Darwin, al llarg d´aquell periple, ja havia anat madurant la seva teoria evolucionista, no la va publicar pas tot seguit. Haurem d´esperar 23 anys per veure-la exposada detalladament. Per què va trigar tant a publicar-la? Creiem que hem de dir que se sentia frenat per raons ambientals. Per molt obligat que se sentís a correspondre quan tornà del viatge en veure´s convertit en un naturalista reconegut i ja famós, no gosà exposar la teoria per por de la reacció que preveia que hi hauria en la societat anglesa, per part sobretot dels ambients eclesiàstics de l´Església anglicana, tan tradicional. No podem oblidar que Darwin era d´un caràcter més aviat tímid.
De moment, es va acontentar amb la publicació del diari del seu viatge, Journal of Researches during the Voyage of Beagle round the World, el 1839, tres anys després de l´arribada. El mateix any es casà amb la seva cosina Emma Wedgwood, filia de l´oncle que havia fet d´intercessor davant del pare quan aquest s´oposava al viatge de Charles. Fou un matrimoni que tota la vida es mostrà ben avingut, sense problemes. La parella anà a viure al poble de Down (comtat de Kent), en una casa de camp, rebuda en herència del pare, per consell dels metges perquè per a la dèbil salut de Darwin era desaconsellable el clima londinenc.
Allà visqué el nostre home la resta de la seva vida. La seva posició econòmica li permetia dedicar-se exclusivament a la ciència i així ho va fer amb un ritme molt metòdic d´horari fix i mesurat, mentre anava estudiant tot el material recollit. Que des de la tornada del Beagle tenia clar que les espècies no eren immutables i que havien variat al compàs de les circumstàncies ambientals, provinents sobretot de la convivència amb altres espècies en la lluita per la vida, ho sabem perquè el 1842 ja havia donat a conéixer als seus amics naturalistes un esbós de les seves idees elaborat en aquells sis anys.
Però no serà fins al 1859 que publicará el seu famós llibre. I potser encara hauria trigat més si el 1858 no li hagués arribat una carta sorprenent. Un jove naturalista, Alfred Russell Wallace (1823-1911), li escrivia des de les Moluques i li exposava la teoria d´una evolució de les espècies basada en la lluita per la vida. Era exactament el mateix pensament de Darwin. Li passaven al davant! Els seus amics Lyell i Hooker li aconsellaren de publicar conjuntament la nota de Wallace, que era només d´uns quants fulls, i un breu avanç de la seva teoria. I així es va fer. La Linnaean Societypublicàl´extens article On the Tendency of Species to form Varieties and Species by Natural Means of Selection, firmat per tots dos. I el gran llibre de Darwin, de 596 planes, On the Origin of Species by Means of Natural Selection, or the Preservation of Favoured Races in the Struggle for Life apareixia l´any següent. Es diu que els mil dos-cents exemplars de la primera edició s´exhauriren en un sol dia. Potser no va ser tant, pero tot seguit se´n preparà la segona edició, i encara d´altres. El 1876 ja s´havien venut setze mil exemplars de l´obra. I no cal dir que aparegueren ben aviat traduccions a d´altres llengües. I quin era el pensament de Darwin en aquest famós llibre?
Es podria resumir així:: Hi ha una certa variabilitat en la descendència dels éssers vius, ja que els fills s´assemblen als pares, pero no són ben iguals. Ara bé, totes les espècies tendeixen a augmentar en proporció geomètrica, però de fet els individus que les integren es mantenen pràcticament en nombre constant o amb poques variacions. És així per causa de la lluita constant per sobreviure en la competència amb les altres espècies o amb les dificultats del medi ambient. Resulta, doncs, que només hi ha supervivencia dels individus més dotats i això fa que es produeixi una selecció natural que origina espècies més fortes o més ben adaptades. I això es demostra amb moltíssims exemples, amb l´estudi dels fòssils i amb la distribució geogràfica dels animals.
 
 
Un segon llibre més atrevit que el primer
 
En aquest llibre de 1859, Darwin no afirmava res sobre l´origen de l´home, i hi deia al final: «Hi ha grandesa i esclat en
la idea que la vida, amb les diverses energies i facultats que té, fos originalment alenada pel Creador en comptades formes, o potser en una sola, i que, mentre el nostre planeta ha anat girant segons les lleis de la gravitació des d´aquell començ tan simple, s´hagin desenvolupat i evolucionin interminablement incomptables formes de vida, de les més belles que pugui concebre la fantasia». Pel que fa a l´espècie humana, només hi havia fet una al·lusió en una frase anterior: «Es farà [s´entén: amb tot el que he exposat] molta llum sobre l´origen de l´home i la seva història».
Però, per la pressió d´alguns amics seus materialistes, va acabar publicant el 1871 el llibre The Descent of Man and the Selection in Relation to Sex, en el qual afirmava que l´home, com animal que és, prové també d´un animal anterior del mateix grup biològic que el goril·la i el ximpanzé, el grup dels primats. I ho preten demostrar fonamentalment amb tres raons: homologia dels òrgans, semblances en el desenvolupament embrionari i l´existència en l´home d´òrgans rudimentaris, vestigis dels que són funcionals en altres animals. No hi posa cap argument paleontològic perquè en aquell moment encara no s´havia trobat cap fòssil que indiqués la transició d´un primat cap a l´ésser humà. El llibre dóna gran importància a la selecció sexual, que li ocupa més de la meitat de la seva exposició.
Aquest segon llibre, des del simple punt de vista científic, és inferior al primer. Quan parla de la ment humana i afirma que només difereix en grau de la d´un animal, no dóna cap argument de valor. No veu que l´autoconsciència en l´home implica un «salt ontològic». Les raons que addueix per la selecció en relació amb el sexe ja no hi ha cap biòleg que les admeti. El que sí que hem de dir és que és clar que el pensament de Darwin ha variat molt de debò. De temorós a dir res que pogués ofendre la religió, ha passat a fer afirmacions que l´allunyen de la fe cristiana i que, d´altra banda, no demostra amb arguments prou convincents. ¿És, doncs, que Darwin, d´estudiant de capellà en la seva joventut, ha passat a convertir-se en un ateu?
 
 
Què cal dir de l´ateisme de Darwin?
És ben clar que hi hagué també una evolució en el pensament de Darwin pel que fa a la creenca en un Déu creador. Quan es va embarcar en el Beagle, encara no havia perdut la vocació pel sacerdoci. Ell mateix ho diu i, després, com ja sabem, afirma que la perdé «de mort natural» al llarg del viatge. Pero no morí encara del tot la seva fe cristiana. Només s´anà refredant. Això sembla que li provocà dubtes i lluites en el seu esperit. Ho podem demostrar amb els documents que ens resten. És clar que la postura intransigent de 1´Església anglicana va ser la que acabà fent-li perdre la fe en el cristianisme, perquè li deien que era de fe que Déu ho havia creat tot de manera que totes les espècies havien existit des d´un principi. Però la fe en un Déu autor de la naturalesa pensem que podem afirmar que no va arribar a perdre-la mai en el seu esperit, contra els qui ens diuen que va acabar sent un ateu.
 
¿És que no eren sinceres les paraules citades anteriorment i que posà al final de L´origen de les espècies, que diuen que la vida va ser alenada pel Creador? No hi ha cap motiu cert per negar-ho, si bé no podem tampoc afirmar categòricament que les posés amb tota sinceritat (podia haver-ho posat per la por que el seu llibre fos rebutjat per ateu). El que sí ens consta per les cartes escrites a amics materialistes és que ha perdut la fe en el Déu de la Bíblia. Però això és clar que no equival a l´ateisme total. I el que podem afirmar és que ell veia componible amb la fe en un Creador tota la seva teoria evolucionista, i no va dir mai que com a conseqüència del que la ciencia anava descobrint en relació amb 1´evolució calia negar l´existència de Déu. Com també diem nosaltres que no hi ha contradicció entre creació i evolució, si bé hi afegim que, a més a més, podem admetre la fe en el Déu del cristianisme, perquè una correcta interpretació de la Bíblia no exclou pas el fet evolutiu.
Però hi ha qui diu que Darwin al final de la seva vida era un ateu declarat, ja que fins i tot no veu en l´home més que un simple animal que ha evolucionat. Els hem de respondre que, encara que digui això, en el llibre no posa pas explícitament en cap lloc que s´hagi d´excloure la intervenció divina. I si se´ns objecta que el seu caràcter tímid fa que no gosi escriure res que molesti directament els sentiments que tenen els cristians, que seran la major part de lectors i, a més, ho fa per amor a 1´esposa, ja que no la vol ofendre, sent com és una cristiana practicant, respondrem que tenim un document molt explícit sobre aquest punt. Expliquem-ho:
Emma Darwin estimava Charles de debò i alhora era una creient pietosa, i patia en veure que el seu marit s´apartava de Déu. Un dia es decidí a escriure-li una llarga carta (que es conserva) per exposar-li les seves inquietuds. A la carta li deia, entre altres coses: «L´opinió que tinc i vull conservar de tu és que mentre actuïs en consciència i vulguis conèixer la veritat i tractar-la sincerament, no pots equivocar-te; però hi ha raons alienes a la meva voluntat que no em deixen consolar amb aquesta idea. El teu pensament i el teu temps són plens de qüestions interessants [...], però fan que deixis de banda un altre tipus de pensaments [...]. Tant de bo que aquest hàbit, propi de la recerca científica, de no creure en res que no sigui demostrat, no influeixi gaire en el teu esperit, ja que es tracta d´assumptes que no poden ser demostrats de la mateixa manera [...]. No estic totalment d´acord amb tu en allò que vas dir: que sortosament no hi ha dubtes sobre com cal actuar. Crec que pregar és un exemple de la postura contrària, perquè allò és un deure imperatiu i això potser no ho és». Doncs bé, aquest manuscrit es conserva i al final hi ha escrit amb lletra de Darwin. «Quan em mori, sapigueu que he besat aquesta carta i he plorat per causa seva moltes vegades. C.D.». La signatura és només amb les inicials. Ja n´hi ha prou. Oi que no cal fer-hi cap comentari?
 
En una carta a un amic havia escrit: «Al llarg de les meves fluctuacions, no he estat mai un ateu en el sentit de negar l´existència de Déu. Així ho crec, en general, i cada cop més en fer-me vell... El meu estat d´ànim podria ser descrit com el d´un agnòstic». I, quan escriu un pròleg autobiogràfic que li han demanat per a l´edició alemanya de L´origen de les espècies, un any abans de la seva mort, hi diu: «Tocant als meus sentiments religiosos, considero que aquest és un assumpte que no interessa ningú més que a mi. Només diré que crec que l´Evolució és compatible amb l´existència de Déu. Tanmateix [...] no he posat gaire el pensament en la religió en tractar de la ciència».
Creiem que Darwin era sincer quan deia que era un apassionat de la veritat i que els seus dubtes de fe provenien del fet que el cristianisme que li havien ensenyat era incompatible amb els resultats de les seves recerques. Va escriure en la seva autobiografia: «Crec que he obrat bé seguint sempre la ciència i dedicant-hi tota la meva vida. No tinc cap mena de remordiment d´haver comès cap pecat greu, pero sí que tinc el sentiment de no haver fet més bé al proïsme». Sentiment ben noble. Nosaltres creiem que l´amor misericordiós de Déu també s´haurà fet present a l´hora d´acollir aquest il·lustre científic a l´eternitat.
 
 
 Francesc Nicolau
                                 Professor de la URL, sotsdirector del Museu Geològic del Seminari de Barcelona, Llicenciat en Sagrada Teologia i en Ciències Exactes
 ***
 
 
Evolució i Creació en el Magisteri de l'Església. Enric Cases
Per Enric Cases
Publicat el 31 d'Agost del 2009
 
L´evolucionisme ha ultrapassat els límits propis de la ciència per esdevenir sovint ideologia i, ara mateix, sembla que s´està tornant a les seves dimensions reals. No és pas una finalitat pròpia de l´Església definir la validesa o la manca de validesa de les qüestions científiques, que tenen una autonomia específica. Però en la mesura que afectin qüestions de fe, ensenya en quin sentit s´han d´entendre per delimitar la seva relació amb la fe.
En primer lloc, cal fer una distinció entre dos termes molt importants: Creació i Creacionisme. L´Església defensa la creació de l´univers per un Déu Creador omnipotent. No manté, doncs, de cap manera la tesi del creacionisme, que és una teoria antiga que sosté que les espècies animals han estat creades tal com existeixen actualment, amb una interpretació literal de la Bíblia. Un altre aclariment que cal fer és diferenciar Creació de Disseny Intel·ligent pel mateix motiu. El Disseny Intel·ligent afirma que certes característiques de l´univers i dels éssers vius s´explicarien millor per una causa intel·ligent que no pas per un procés indirecte de selecció.Es tracta d´una teoria científica de la qual l´Església, com és lògic, tampoc no en diu res. La tercera distinció pertinent es refereix a Evolucionismes i Evolució. Les teories de l´evolució intenten explicar dades a partir de certes hipòtesis, que canvien amb el pas del temps. L´evolucionisme és també una ideologia que vol donar una explicació global de l´univers i de l´home. L´Església no aprova els evolucionismes, si neguen l´existència de l´ànima i de la seva immortalitat, o l´existència d´un Déu Creador. En canvi, no li pertoca de dir res sobre la ciència de l´evolució, tret d´aprofitar-ne els avenços per il·luminar les veritats sobre l´home i el cosmos amb noves llums, tot i que aquesta activitat és més aviat tasca dels teòlegs que no pas del Magisteri eclesial.
Entrant en les afirmacions magisterials sobre l´evolució, cal dir que tenen dos vessants: d´una banda, hi ha les que es refereixen a la interpretació bíblica, i, de l´altra, les que es refereixen directament a l´evolució.
 
 
El Magisteri i el llibre del Gènesi
Els tres primers capítols del Gènesi parlen de la Creació de l´univers (Gen 1,1- 2,4a), de l´home (Gen 1, 6; 2,4a-3,35) i del pecat original (Gen 3), i és rellevant saber copsar el sentit ple d´aquests textos, a més del sentit literal i de l´espiritual.
Si resseguim les manifestacions magisterials sobre aquests tres capítols tan importants, trobem que, pel que fa a l´evolució còsmica, l´Església ha fet ben poques manifestacions. Però, davant dels mètodes racionalistes i modernistes d´interpretar la Bíblia, sí que hi ha un ensenyament molt clar. L´any 1893 el Sant Pare Lleó XIII va publicar l´encíclica Providentissimus Deus, en què recomana prudència i insisteix en el caràcter inspirat dels llibres sagrats i recorda les conseqüències que això comporta en relació amb la inerrabilitat i la santedat.
L´any 1943, Pius XII, en l´Encíclica Divino Afflante Spiritu, animava a integrar les veritables aportacions de la crítica literària, provades a través de l´arqueologia i l´exegesi, en una interpretació autènticament catòlica de la Bíblia. Aquestes dues encícliques foren glossades pel papa Joan Pau II, fent palesa la seva relació i complementarietat (vegeu requadre).
 
 
Joan Pau II i la interpretació dels primers capítols del Gènesi
 
Joan Pau II, en un discurs pronunciat el 23 d´abril de 1993, referint-se a les encícliques Providentissimus Deus i Divino Afflante Spiritu, afirmava: «Tots dos documents manifesten la preocupació per donar resposta als atacs contra la interpretació catòlica de la Bíblia, però aquests atacs no anaven pas en la mateixa direcció. D´una banda, la Providentissimus Deus vol protegir la interpretació catòlica de la Bíblia contra els atacs de la ciència racionalista; d´altra banda, la Divino Afflante Spiritu es preocupa més per defensar la interpretació catòlica davant dels atacs dels qui s´oposen a l´ús de la ciència per part dels exegetes i volen imposar una interpretació no científica, anomenada espiritual, de la Sagrada Escriptura. Aquest canvi radical de perspectiva es devia, evidentment, a les circumstàncies. La Providentissimus Deus va ser publicada en una època marcada per aspres polèmiques contra la fe de l´Església. L´exegesi liberal alimentava en gran mesura aquestes controvèrsies, perquè feia servir tots els recursos de les ciències, des de la crítica textual fins a la geologia, passant per la filosofia, la crítica literària, la història de les religions, l´arqueologia i altres disciplines. Per contra, la Divino Afflante Spiritu tenia en compte el perill de refusar els coneixements legítims que aportaven aquests mètodes». I és per això que Joan Pau II continua afirmant que: «L´Església no té pas por de la crítica científica. Però no se´n refia, de les opinions preconcebudes que pretenen fonamentar-se en la ciència, però que, realment, no fan altra cosa que apartar subreptíciament la ciència del seu camp propi». A la Divino Afflante Spiritu, Pius XII va reivindicar el fort lligam d´aquests dos procediments i va remarcar, d´una banda, l´abast teològic del sentit literal, definit metòdicament (Enchiridion biblicum, 251); i de l´altra, va afirmar que, per tal que pugui ser reconegut com a sentit d´un text bíblic, el sentit espiritual ha de presentar garanties d´autenticitat. No n´hi ha prou amb la simple inspiració subjectiva. Cal poder mostrar que es tracta d´un sentit «volgut per Déu mateix», d´un significat espiritual «donat per Déu» al text inspirat (Enchiridion biblicum, 552?553).
Al capdavall, doncs, en aquesta època se segueix el consell que Lleó XIII va donar als membres de la Comissió Bíblica: «No considerin aliè al seu camp de treball cap de les troballes de la investigació diligent dels moderns; ben al contrari: estiguin al cas d´aquests descobriments per poder adoptar sense endarreriments tots aquells aspectes útils que aporta l´exegesi bíblica en cada moment» (Vigilantiae, Enchiridion Biblicum, 1, 40).
 
La Pontifícia Comissió Bíblica (CPB), en resposta del 30?VI?1909, diu que no es pot posar en dubte «la creació de totes les coses per Déu al començament del temps». Manté ferma, doncs, la fe en Déu Creador, sense manifestar cap incompatibilitat amb les teories sobre la gènesi de l´univers; especialment, les que admeten un inici temporal de l´univers. L´any 1948, la PCB, per encàrrec del papa Pius XII i en resposta al cardenal Suhard, arquebisbe de París, es referma en allò que ja havia dit, tot explicant en quin sentit cal interpretar els primers capítols del llibre del Gènesi:
Aquestes formes literàries no responen a cap de les nostres categories clàssiques i no es poden judicar a la llum dels gèneres literaris grecollatins o moderns. No es pot, doncs, negar ni afirmar de manera global la historicitat de tots aquells capítols... Si es declara a priori que aquests relats no contenen història en el sentit modern de la paraula, es deixaria entendre fàcilment que no en contenen gens ni de cap manera, mentre que, de fet, refereixen, en un llenguatge simple i figurat, adaptat a la intel·ligència d´una humanitat menys avançada, les veritats fonamentals proposades per l´economia de la salvació i, al mateix temps, la descripció popular dels orígens del gènere humà i del poble escollit.
Pocs anys després, el papa Pius XII, en l´encíclica Humani generis es referia a aquesta carta, tot recordant que «els onze primers capítols del Gènesi, tot i que pròpiament no concordin amb el mètode històric emprat pels eminents historiadors grecollatins i moderns, pertanyen, tanmateix, al gènere històric en un sentit veritable, que els exegetes han d´investigar i precisar, i que els mateixos capítols, amb estil senzill i figurat, adaptat a la ment del poble poc culte, contenen les veritats principals i fonamentals en què es basa la nostra pròpia salvació, i també una descripció popular de l´origen del gènere humà i del poble escollit».
El Concili Vaticà II, a la Dei Verbum, ha reiterat aquesta doctrina, dient: «Així, doncs, com que Déu va parlar a la Sagrada Escriptura a través d´homes i a la manera humana, per tal que l´intèrpret de la Sagrada Escriptura entengui allò que Ell ens va voler comunicar, cal investigar amb atenció allò que realment van voler expressar els hagiògrafs i que va plaure a Déu que fos manifestat amb les seves paraules. Per descobrir la intenció dels hagiògrafs, entre d´altres coses s´han de tenir en compte “els gèneres literaris”» (DV 12).
Un document de la Pontifícia Comissió Bíblica publicat l´any 1993 (en el centenari de la Providentissimus Deus) i el discurs previ de Joan Pau II (veure resum en el requadre), insisteixen en la valoració de tot el ventall de mètodes, sempre amb l´acceptació deguda a l´Autoritat de l´Església.
En resum, la qüestió bíblica del Gènesi no ofereix cap problema, perquè supera la lectura literal, i el sentit plenior no rebutja l´evolució. Altra cosa són les interpretacions que ofereixen moltes ideologies que fan un ús abusiu de la ciència.
 
 
El Magisteri i la biologia evolutiva
En relació amb la biologia evolutiva, l´any 1950, en la memorable encíclica Humani generis, Pius XII manifestava que no veia oposició entre la fe i les recerques sobre l´evolució, tot i que recomanava «la màxima moderació i prudència» en les afirmacions científiques no provades. Cal recordar que aleshores l´evolucionisme no era sinó una hipòtesi encara pendent de comprovar. En aquest mateix sentit, l´any 1986, en una de les seves catequesis, Joan Pau II deia que la teoria de l´evolució no es contradiu amb la veritat revelada, sempre que s´entengui de manera que no deixi de banda la causalitat divina.
 
Pius XII, en el numero 20 de l´encíclica Humani Generis (12 d´agost del 1950), afirma «El magisteri de l´Església no prohibeix que —segons l´estat actual de les ciències i de la teologia— en les investigacions i controvèrsies entre els homes més competents de tots dos camps, la doctrina de l´evolucionisme sigui objecte d´estudi, en la mesura que cerca l´origen del cos humà en una matèria viva i preexistent— però la fe catòlica ens fa defensar que les ànimes són creades immediatament per Déu ...».
 
El número 30, d´aquest mateix document, tracta la doctrina cristiana del monogenisme, afirmant que: «els fidels cristians no poden adoptar la teoria segons la qual després d´Adam hi va haver a la terra homes autèntics que no procedien del mateix protoparent per generació natural, o bé que Adam significa el conjunt de molts primers pares, ja que no es veu clar que aquesta sentència es pugui compaginar amb tot allò que les fonts de la veritat revelada i els documents del Magisteri de l´Església ensenyen sobre el pecat original, que procedeix d´un pecat realment comès per un sol Adam, individualment i moralment, i que, transmès a tots els homes per la generació, és inherent a cadascun dels homes com a propi».
Així, doncs, tenint en compte aquests textos i una resposta de la Pontifícia Comissió Bíblica, de 30 de juny de 1909, en què s´al·ludeix a alguns d´aquests temes, i que no tenen el mateix pes, els punts de doctrina que un cristià ha de mantenir fermament per poder acceptar la teoria de l´evolució aplicada a l´home són aquests: la peculiar creació de l´home per part de Déu, la formació de la primera dona a partir del primer home, la creació immediata de l´ànima humana per part de Déu, la unitat del llinatge humà.
L´Església no ha limitat mai la llibertat d´investigació en el camp de la ciència de l´evolució. Les seves afirmacions positives sempre s´han referit a aspectes no científics, com ara l´origen de l´esperit, el qual per la seva mateixa natura queda fora de les investigacions físiques i químiques. Quan Pius XII va afirmar a l´encíclica Humani Generis que «no es veu clar com es pot explicar el dogma del pecat original amb l´evolució», no hi havia pas les dades de què actualment es disposa en el camp experimental, i els estudis bíblics eren ben diferents dels d´ara, per exemple, tot i que també avui en dia no sembla pas fàcil explicar l´ombra del mal que tots els homes portem al damunt.
 
 
El Magisteri més recent
L´encíclica Fides et Ratio remarca l´harmonia de la ciència i la fe, segons els mètodes propis de cadascuna. «La Sagrada Escriptura conté, de manera explícita o implícita, un seguit d´elements que permeten obtenir una visió de l´home i del món d´un gran valor filosòfic. Els cristians han anat prenent consciència progressivament de la riquesa que hi ha en aquestes pàgines sagrades. D´aquests textos, se´n dedueix que la realitat que experimentem no és l´absolut; no és increada ni tampoc s´ha engendrat a ella mateixa. Només Déu és l´Absolut. De les pàgines de la Bíblia, se´n desprèn, a més, una imatge de l´home com a imago Dei, que conté indicacions precises sobre el seu ésser, la seva llibertat i la immortalitat del seu esperit. Com que el món creat no és autosuficient, qualsevol falsa percepció d´autonomia que ignori la dependència essencial de tota criatura vers Déu —inclòs l´home— porta a situacions dramàtiques que destrueixen la recerca de l´harmonia i del sentit de l´existència humana. Fins i tot el problema del mal moral —la forma més tràgica del mal— és tractat a la Bíblia, que ens ensenya que el mal moral no es pot reduir a una certa deficiència deguda a la matèria, sinó que és una ferida causada per una manifestació desordenada de la llibertat» (FR 80).
Joan Pau II, en un discurs de l´any 1985, declara que «qualsevol altre ensenyament sobre l´origen i la constitució de l´univers [ha estat creat per Déu] és aliena als ensenyaments de la Bíblia». Aquesta afirmació també l´aplica a l´antropologia: reconeix que hi ha «arguments significatius a favor» de l´Evolució, sempre que es mantingui que «l´ànima espiritual de l´home és creada directament per Déu». Curiosament, precisa la forma «ànima espiritual», i això no exclou altres formes immaterials que sorgeixin de la matèria. El 22 d´octubre de 1996, Joan Pau II, adreçant-se a l´Acadèmia Pontifícia de les Ciències, és més explícit: «la teoria de l´evolució és més que una hipòtesi». Això no vol dir pas que s´accepti de manera acrítica tot el es digui sobre la qüestió, sinó que a vegades allò que semblava contrari a la fe es pot acceptar críticament.
Les declaracions de Joan Pau II de l´octubre de 1996 fan que l´opinió de l´Església s´orienti a acceptar l´evolucionisme com a teoria prou comprovada «per diverses disciplines del saber» (n.4). Tot i que, inicialment, pugui semblar que l´Església no s´hauria de pronunciar sobre un tema científic, «el Magisteri està directament interessat en la qüestió de l´evolució, perquè influeix en la concepció de l´home» (n.5). Això vol dir que no es tracta d´una simple qüestió opinable, com passa amb moltes altres investigacions científiques, sinó que l´enfocament amb què s´encari l´evolucionisme i, concretament, l´origen de l´home, afecta profundament la noció mateixa de persona humana; i això, al seu torn, té repercussions en tot un ventall d´aspectes ètics, sociològics, etc., de profunda transcendència moral.
El Sant Pare, després de reconèixer els arguments significativament vàlids de l´evolucionisme, assenyala de manera insistent que es tracta d´una teoria, i delimita el valor epistemològic de qualsevol teoria: una interpretació (no pas un fet) homogènia de nombroses dades, que permet relacionar-les entre si i donar-ne una explicació. Qualsevol teoria s´ha de verificar amb noves dades i, si és el cas, cal reformar-la perquè s´adapti millor a la realitat. A més, en el cas de l´evolucionisme, a les dades procedents de l´observació, s´hi afegeixen certes nocions filosòfiques que es volen integrar, en un conjunt unitari, dins la part més científica (cfr n.4).
De manera que la primera puntualització pontifícia és que, actualment, encara que l´Evolució sigui la teoria científica que encaixa millor amb les dades observades, no es pot entendre com a intangible, ja que, per la seva pròpia natura, pot convenir que sigui revisada o perfeccionada.
El segon aclariment que fa el Sant Pare és la distinció entre Evolució i evolucionismes. De fet, com que també es tenen en compte nocions filosòfiques per integrar-les en la teoria, no hi haurà, doncs, una única hipòtesi evolucionista, sinó tantes com posicions filosòfiques preses com a punt de partida (cfr. n.4).
Això és lícit –simplement, perquè ho exigeix el pluralisme humà-, però convé destacar que l´existència de diversos evolucionismes no és pas una qüestió científica, sinó de pensament filosòfic. Seria falsejar la ciència –tot i que s´ha fet no pas poques vegades- voler exposar, com a única explicació científica possible, una teoria que inclou posicions intel·lectuals meta-científiques. Un científic honrat exposarà amb claredat les dades observables i la teoria que les explica, i també fixarà adequadament els límits de la seva interpretació o indicarà els casos en què, a més de les seves dades, fa servir arguments no científics.
El Sant Pare assenyala, per posar un exemple, les teories evolucionistes que consideren que l´esperit humà neix de les forces interiors de la matèria viva, o que només n´és un epifenomen. Aquests evolucionismes són incompatibles amb la doctrina catòlica, però no pas perquè no acceptin l´evolució i els seus principis científics –que en ells mateixos no fonamenten pas aquesta mena d´afirmacions–, sinó perquè són incapaços de servir com a base de la dignitat de la persona humana i són incompatibles amb la veritat sobre l´home (cfr. n.5).
Al capdavall, doncs, l´Església accepta un evolucionisme que es limiti a l´explicació científica teòrica de les observacions naturals, sense incloure en les hipòtesis explicatives a qüestions relatives a la creació del món o de l´esperit de l´home, que són aspectes metafísics, en el sentit propi del mot, és a dir, que es troben més enllà dels mètodes físics. El moment del trànsit cap al món espiritual no és –per la seva pròpia natura– objecte d´observació experimental; quan s´investiga l´origen de l´home, s´ha de tenir en compte l´existència d´una discontinuïtat ontològica (cfr. n.6) en relació amb la resta d´éssers materials. Aquest salt o ruptura de la continuïtat és refusat pels qui estudien l´evolució només com una qüestió material, però cal acceptar-lo com una realitat existencial, encara que no es pugui sotmetre a l´anàlisi fisicoquímica.
Més enllà de la teoria científica i de les premisses filosòfiques, els creients disposem de la revelació divina com a font de coneixement. Aquesta saviesa enriqueix enormement els plantejaments humans i respecta l´autonomia lògica de l´intel·lecte de l´home. És per això que el Sant Pare clou el seu discurs esmentant la vida entesa com a do sobrenatural de Déu que el Crist ens comunica. Aquí, el terme vida, utilitzat per sant Joan als seus escrits, abasta la transcendència pròpia de l´«eterna felicitat divina» comunicada als homes per la infinita liberalitat d´un Déu que és qualificat com a Déu viu, en un dels títols més bells que ens forneix la Sagrada Escriptura (cfr. n.7).
––––––––––––––––––––– 
 
Benet XVI: Evolució i pecat original
 
En un discurs recent (3.XII.2008), Benet XVI parlava del pecat original, l´evolució i la salvació amb una gran profunditat i   humilitat: «Ara bé, com a homes del temps present, ens hem de preguntar: què és el pecat original? Què n´ensenyen Pau i l´Església? ¿És, encara avui en dia, una doctrina sostenible? N´hi ha molts que pensen, a la llum de la història de l´evolució, que ja no seria possible mantenir la doctrina d´un primer pecat, que després s´escamparia arreu de la història de la humanitat. I, per tant, també la qüestió de la Redempció i del Redemptor perdria el seu fonament. Per tant: ¿existeix, doncs, el pecat original? Per poder donar-hi resposta, hem de distingir dos aspectes de la doctrina sobre el pecat original. D´una banda, hi ha un aspecte empíric, és a dir, una realitat concreta, visible, gosaria dir, tangible per a tothom. És un aspecte misteriós, que afecta el fonament ontològic d´aquest fet. La dada empírica és que hi ha una contradicció dins del nostre ésser. D´una banda, l´home sap que ha de fer el bé i íntimament també el vol fer. Però, al mateix temps, també percep un altre impuls per fer el contrari, per seguir el camí de l´egoisme, de la violència, per fer només allò que li ve de gust, tot i que sap prou bé que actua contra el bé, contra Déu i contra els altres. Sant Pau, a la seva Epístola als Romans, ha expressat aquesta contradicció dins del nostre ésser amb aquestes paraules: «ja que voler el bé és al meu abast, però no de practicar-lo, perquè no faig el bé que vull, sinó el mal que no vull: això és el que faig.» (Rm 7, 18-19). Aquesta contradicció interior del nostre ésser no és pas una teoria. Cadascú de nosaltres l´experimenta tots els dies. I, sobretot, sempre veiem al nostre voltant la superioritat d´aquesta segona voluntat. N´hi ha prou de pensar en les notícies diàries sobre injustícies, violència, mentida, luxúria. Ho veiem cada dia: és un fet
 
 
 
Què diu el Catecisme de l´Església Catòlica?
 
El Catecisme de l´Església Catòlica (n. 283) fa un bon resum del ensenyaments de l´Església sobre la recerca científica sobre l´origen del món: «La qüestió sobre els orígens del món i de l´home és objecte de nombroses investigacions científiques que han enriquit magníficament els nostres coneixements sobre l´edat i les dimensions del cosmos, l´esdevenir de les formes vivents, l´aparició de l´home. Aquests descobriments ens conviden a admirar encara més la grandesa del Creador, a donar-li gràcies per totes les seves obres i per la intel·ligència i la saviesa que dóna als savis i als investigadors. Amb paraules de Salomó, poden dir: “Va ser Ell qui em va concedir el coneixement veritable de tot allò que existeix, qui em va fer conèixer l´estructura del món i les propietats dels elements... perquè qui ho va fer tot, la Saviesa, m´ho va ensenyar.” (Sa 7,17-21)»
Més concretament, afirma (n. 284): «El gran interès que desperten aquestes investigacions està fortament estimulat per una qüestió d´un altre ordre, i que ultrapassa el domini propi de les ciències naturals. No es tracta només de saber quan i com ha sorgit materialment el cosmos, ni quan va aparèixer l´home, sinó més aviat de descobrir quin és el sentit d´aquest origen: si està governat per l´atzar, un destí cec, una necessitat anònima, o bé per un Ésser transcendent, intel·ligent i bo, anomenat Déu.»
 
 
 
Enric Cases
Doctor en Teologia i llicenciat en Ciències Químiques


Hoy había 12 visitantes (63 clics a subpáginas)